The Dark Knight Rises: canvio careta de Guy Fawkes per màscara de Bane

La principal diferència entre una pel·lícula de superherois com The Avengers i una altra com The Black Knight Rises resideix que la primera li dóna l'esquena al moment soci-polític en el qual està realitzada, mentre que no només és imprescindible analitzar la segona tenint en compte el context en el qual està realitzada, sinó que enriqueix considerablement el seu significat. Si d'una banda estic d'acord amb el meu company Carlos en què aquest tercer lliurament de Batman culmina a la perfecció la trilogia de Christopher Nolan, el valor afegit aquesta i de cadascuna de les pel·lícules que la formen és que funcionen a la perfecció per si mateixes. La trilogia seria com una planta, com llavor es planta en Batman Begins, germina en The Dark Knight i floreix esplendorosament amb The Dark Knight Rises. Però totes es complementen, cadascuna desenvolupa el seu propi conflicte que funciona de manera independent respecte a les anteriors. No vaig a utilitzar spoilers, però permetin-me que identifiqui algunes seqüències d'una manera genèrica, que els que no hagin vist la pel·lícula només identificaran quan la vegin, però que servirà perquè els que l'hagin vist entenguin el meu punt de vista.

De manera independent, The Dark Knight Rises és una pel·lícula total i absolutament indignada. Els criminals no estan als carrers, sinó en els despatxos de les grans corporacions i entre els alts càrrecs del Govern, igual que en la vida real. No és gens gratuït el lloc escollit per Bane per iniciar la seva revolta contra la societat, de la mateixa manera que no ho és el lloc en què fa la seva demostració de poder. Potser a algun posarà en dubte el famós axioma atribuït a Maquiavel que diu que “la fi justifica els mitjans”, però cal tenir en compte que la societat de la pel·lícula no està completament al tant de la mentida en la qual viu, que demostra el fet que Harvey Dent (Aaron Eckhart) sigui recordat com un heroi, quan va acabar sent tot el contrari.

D'altra banda, no resulta gens gratificant, pels quals vivim en aquesta societat, a l'altre costat de la pantalla, que la policia acabi sent l'exèrcit de l'home ratapinyada quan representa una de les clares eines de la repressió al servei de la maquinària corrupta. Per desenvolupar les seves premisses, els germans Nolan tenen la precaució de destacar diversos personatges dins del cos de la policia que s'identifiquen amb postures contràries. Si bé hi ha dos personatges que desperten l'empatia de l'espectador, progressivament s'aniran distanciant fins a convertir-se en antagonistas, ja que mentre un defensa que la mentida pot servir pel ben comú, l'altre no voldrà formar part del que considera una farsa. Conceptes diferents sobre la legitimitat de l'altre axioma que qüestiona la pel·lícula: el sacrifici de l'individu pel bé de la societat. La seqüència del pont, amb l'autobús d'orfes, serveix per demostrar que el Govern utilitza els mateixos mètodes que els terroristes. Els mateixos.

Però és la violència i la legitimitat del seu ús, el conflicte que acaba per erigir-se com el veritable tema, no ja en The Dark Knight Rises, sinó de la trilogia completa. Potser en Batman Begins semblés que la postura de la Lliga de les Ombres era una miqueta desproporcionada i certament semblessin més un grup de terroristes que una altra cosa. Però tot canvia considerablement amb la demostració del Jóker (Heath Ledger), en The Dark Knight, que la repressió de la violència pot resultar tan negativa i perniciosa com la repressió de qualsevol aspecte de l'ésser humà. Per això en The Dark Knight Rises acaba erigint-se en un instrument totalment vàlid i legítim de la mà de Bane, que defensa que la violència és l'eina del poble per lluitar contra una maquinària les bases de la qual estan establertes per salvaguardar-se a si mateixa. La demonización de la violència apareix com l'eina dels poderosos (i els febles) per mantenir controlades a les grans masses (i els forts), alguna cosa que està perfectament defensat, reflectit i demostrat en un personatge com Daggett (Ben Mendelsohn).

Des del meu punt de vista els febles són els Governs (democràcies i dictadures) i les grans corporacions que estableixen les seves lleis perquè el món funcioni a la seva conveniència, al servei dels seus interesses i sense importar-los el sofriment d'uns altres. Del poble, els forts, que no són realment conscients que està a la seva mà canviar la situació. En la nostra societat, la violència és utilitzada, per exemple, per restar legitimitat a una manifestació, que el Govern utilitza per desoir una protesta ciutadana. Entengui's que, des del meu punt de vista, la pel·lícula no pretén una tornada a l'època en la qual imperava la llei del més fort, sinó una assimilació de la violència col·lectiva com a arma per lluitar contra la injustícia social. Antany alguns impulsos sexuals eren reprimits i catalogats com a perversions, que actualment es consideren una forma sexual diferent, però totalment sana. No és hora que la violència surti també de l'armari perquè pugui ser utilitzada en determinades circumstàncies, de la mateixa manera que l'assassinat ho està en temps de guerra? Aquesta seria la premissa de Bane i la Lliga de les Ombres: utilitzar la violència per eradicar la corrupció. Una altra qüestió seria comprovar el que succeeix quan la corrupció s'apodera d'aquest nou règim, alguna cosa tan perillós com podria ser l'alliberament descontrolada de la violència i que també s'apunta en la pel·lícula.

Tornant sobre The Dark Knight Rises, és indubtable que tota l'emoció que Christopher Nolan és capaç de transmetre amb la seva pel·lícula no seria gens sense la prodigiosa aportació de la partitura d'Hans Zimmer, que malgrat els ressons a la banda sonora d'Inception, aconsegueix arrabassar en tot moment a l'espectador i contribueix a un terç de l'excel·lència del film. Si Christian Beli, Morgan Freeman i Marion Cotillard defensen els seus personatges amb la seva solvència habitual, potser defrauden parcialment les de Gary Oldman i Joseph Gordon-Levitt, que queden compensats per les magnífiques aportacions d'un poderós com a clatell Tom Hardy, una irresistible Anne Hathaway i un extraordinari Michael Caine.

Si Chistopher Nolan aconsegueix sublimar l'espectacle amb unes enlluernadores seqüències d'acció i una poderosa espectacularitat visual, amb el que respecta al desenvolupament de la narració, sento dir que en el moment en què irromp el melodrama (en aquest secretíssim gir final) minva considerablement l'emoció i la tensió de la pel·lícula. El que es tradueix en una resolució lenta, excessiva i massa llarga, just ho contrario de la contundència del final de The Dark Knight que, amb la senzill inclusió d'un flashforward, culminava en una sola seqüència totes les línies argumentals, sense deixar caps per lligar i tancant amb celeritat i encert la conclusió de la pel·lícula. Un final completament satisfactori, que és l'única cosa que li falta a The Dark Knight Rises. Per això per a alguns espectadors no ha d'haver deixat la mateixa brillant sensació de la seva predecessora, la qual cosa no impedeix que aconsegueixi transmetre una aclaparant emoció que porti a aquest servidor a rebutjar la seva careta de Guy Fawkes, en favor d'una màscara com la de Bane. El meu nou heroi.